L’Arbeca més feréstega

A través d’aquesta ruta descobrireu els paisatges més salvatges d’Arbeca, a cavall entre les Garrigues i l’Urgell.

La ruta transcorre per una de les zones amb més valor ambiental i paisatgístic del terme municipal i alhora amb menys pressió agrària, fet que permet que la vegetació natural s’alterni constantment amb els camps de conreu, oferint un paisatge agroforestal típic de l’Urgell sec.

Les oliveres i els ametllers s’alternen entre grans altiplans, zones rocoses, fondalades, construccions de pedra seca, garrigues i alzines carrasques. Des de la llunyania observareu la gran plana d’Urgell, també l’Espai Natural Protegit de Belianes Preixana, dos unitat de paisatge diferenciades a la que us endinsareu.

Passejareu entre grans altiplans com el de Buenos Aires o el pla de Rufians, una perfecta talaia del la plana d’Urgell i els Pirineus. Descendeixen suaument vers el nord-oest des de la serra del Tallat i són perforats per petites valls com el fondo del Comellar. Només petits turons com el puig del Corb (el més alt del terme) o el puig de la Pleta, així com la serra de Colletó, trenquen, encara que tímidament, el paisatge.

La vegetació és clarament mediterrània i pertany al domini potencial del carrascar continental. L’activitat agrària ha fet que el carrascar sigui gairebé testimonial, malgrat això, es conserva en bon estat un bosc d’alzina carrasca a la Garriga de la Pleta, en camps abandonats. És tracta d’un dels boscos d’alzina carrasca més representatius i extensos de la zona.

Les construccions de pedra seca com cabanes de volta, masos i murs de pedra seca, aixecats durant el segle XIX marquen el paisatge. Els murs foren imprescindibles per poder contenir l’erosió dels cultius abancalats, terres guanyades en situació de pendent. D’aleshores ençà, els principals canvis que s’han produït en el territori responen al predomini d’un o altre cultiu, principalment oliveres, ametllers i ordi.

Entre totes les construccions de pedra seca en destaca el Presidi del Maieu. És el resultat d’una dèria, d’una obsessió incomprensible i aparentment estèril, que va conduir un home a una bogeria estrafolària i genial. El cabaler de cal Maieu va heretar del seu pare dos jornals de terra plens de pedres. Diuen que al poble se’n reien i que, mig de broma mig seriosament, el comminaven a treure-les. Aquell pedregar era poca cosa per esmerçar-hi cap esforç, però era l’únic que tenia i, a més a més, el desafiament i la sornegueria dels seus conveïns li van ferir l’orgull i van fer que es mirés aquell desastre lapidari com una part d’ell que havia de reivindicar amb orgull i estima. El Maieu, amb una empenta moderna i trencadora, va convertir la lletjor en un monument solipsista i subversiu. Les raons que ens porten a prendre una decisió o una altra responen, de vegades, a motivacions insospitades, fins i tot irracionals, que poden arribar a desconcertar la gent que ens envolta. Sísif, el cabaler de cal Maieu, es va dedicar a trencar i amuntegar les pedres d’aquell bancal, fent-hi, al principi, una filera que el travessava de cap a cap i després la va continuar fins a voltar el perímetre de la finca. Així es va construir allò que al poble van començar a anomenar el Presidi del Maieu. S’estima que va remoure més de quatre mil tones de pedra. Sísif, incontrolat, no en va treure mai cap profit, d’aquesta empresa titànica, ans al contrari, ho va perdre tot: muller, diners i salut.

Les pedres no van ser cap presidi per a ell, sinó tot el contrari: la màxima expressió de la llibertat. Entossudir-te a fer la teva i erigir-ne una prova monumental, un testimoni rotund que quedi per sempre i asseguri que tothom sàpiga que res ha pogut desviar-te del teu camí: aquest era el seu objectiu i aquesta va ser la seva victòria. Dedicar la vida a amuntegar pedres pot semblar estèril; el que no ho és gens, d’estèril, és obeir el teu arbitri i situar-te ben lluny del pragmatisme acomodatici dels homes: el Presidi del Maieu n’és un exemple hiperbòlic i definitiu.