El tresor de la terra

Ara fa entre 49 i 41 milions d’anys la Depressió Central Catalana era banyada  per un gran mar. Durant la fase d’estructuració pirinenca, les muntanyes es van anar aixecant i aquest mar es va anar continentalizant gradualment, fins que es va assecar. La pedra calcària, tant abundant a Arbeca, no és més que la fossilització dels sediments i organismes marins que es dipositaven sota aquest gran mar.

La pedra seca i Arbeca sempre han tingut una relació ben estreta. Formen una simbiosi ancestral, que explica a través del paisatge, l’essència d’una terra i el caràcter de la seva gent.

Antigament, la gent dels pobles veïns de l’Urgell i el Pla d’Urgell, quan es referien a un indret determinat amb una gran quantitat de pedra, deien: “No hi ha tanta pedra a les pedreres d’Arbeca! “. El terme municipal, encara que planer, és ric en pedra calcària. Abunden els roquissars a plena llum i daus de pedra soterrats entre garrigues i camps de conreu.

Es tracta d’una pedra d’alta qualitat i explotada des de temps immemorials. Una mostra en són la gran quantitat de pedreres, que avui, però en el passat també, han esgarrapat el terme municipal.

La pedra d’Arbeca ha servit per a fer grans construccions arreu del país, des de l’església de Sant Jaume i el castell palau d’Arbeca, fins a elements de la Seu Vella de Lleida, el castell del Remei o més recentment el Banc d’Espanya de Lleida.

A banda de la construcció d’edificis, la pedra n’ha marcat la fisonomia del paisatge d’Arbeca i les Garrigues amb les construccions de pedra seca. Els picapedrers, un vell ofici que encara es manté a la veïna població de la Floresta, eren molt abundants. S’encarregaven de treballar i distribuir heroicament la pedra i juntament amb els pagesos es convertien en els grans artistes dels nostres paisatges.