Fondo de la Coma

El Fondo de la Coma, Fondo del Soldevila o Fondo del Trull és la vall o fondalada de més longitud i amb el fons de vall més ample del terme municipal d’Arbeca. Destaca per la seva representativitat biogeogràfica i pel patrimoni cultural relacionat amb l’aprofitament de l’aigua que acull.

El riu o torrent de la Femosa

El riu o torrent de la Femosa descendeix des de la serra del Tallat, d’est a oest, i recull les aigües de fondalades subsidiàries que descendeixen de sud a nord. D’entre aquestes fondalades subsidiàries en destaca, per l’aportació d’aigua i l’amplada del fons de vall, la que forma el barranc de l’Espariguera, entre els termes de Vinaixa, Arbeca i la Floresta.

La Femosa pren el seu nom a partir de la font Vella de les Borges Blanques. És on s’uneixen les aigües de la vall principal (fondo de la Coma) amb l’Espariguera. L’indret coincideix amb la frontera geogràfica entre la conca alta i la conca baixa de la Femosa. La conca alta la formen múltiples fondalades subsidiàries de la vall principal, que van perdent altitud a mesura que s’apropen a la plana d’Urgell. La vall principal rep diferents noms en funció del municipi per on transcorre. A les Borges Blanques fondo del Trull, a Arbeca fondo del Soldevila, fondo de la Coma i fondo del Trull, a els Omellons barranc de Turull, a l’Espluga Calba riu de Rinet i a els Omells de na Gaia fondo dels Diumenges. D’altra banda, a la conca baixa, on la vall de la Femosa s’eixampla i es desdibuixa a mesura que s’endinsa a la plana, tots els municipis per on transcorre (les Borges Blanques, Juneda, Puigverd de Lleida, Artesa de Lleida, Lleida) anomenen el curs fluvial com la Femosa. Finalment acaba desembocant al riu Segre al terme municipal de Lleida a través del rec de la Femosa.

Cal cercar la capçalera de la conca del riu de la Femosa a les obagues de la serra del Tallat, molt a prop del santuari del Tallat. A l’Espluga Calba hi havia unes fonts que brollaven de forma contínua a poca distància dels termes d’Omells de na Gaia i Senan. La Femosa és un curs d’aigua intermitent, marcat per un fort estiatge estival. En alguns punts de la conca les aigües freàtiques afloren a la superfície, formant petites llacunes, malgrat això és un curs sec gran part de l’any i fins i tot durant períodes llargs. Només hi circula aigua superficial després d’episodis de pluges fortes o bé en períodes humits.

Valors ambientals

El fondo destaca des d’un punt de vista ambiental per presentar una gran diversitat biogeogràfica. Aquest li ve donada per ser una vall encarada d’est a oest, que en magnifica els contrastos, però també, per trobar-se en una zona de transició climàtica. Entre el clima mediterrani de muntanya (serra del Vilobí i serra del Tallat) i el clima mediterrani continental (plana d’Urgell).

A les vessants assolellades s’hi alternen els ambients herbacis, típics de zones estepàries, amb les brolles formades per garrigues i pi blanc. A les vessants ombrívoles hi destaquen les rouredes de roure de fulla petita, un tipus de vegetació eurosiberiana pròpia d’ambients freds i humits. Finalment, al fons de vall, hi trobem vegetació de ribera. D’una banda una petita illa de bosc de ribera formada per àlbers i freixes, única al terme d’Arbeca, a prop del camí de la Floresta, i de l’altra, a prop del camí de Castellots, una petita llacuna formada per vegetació de zones humides com esbarzers, jonqueres i fenassars.

Valors culturals

Les valls o fondalades que formen part de la conca de la Femosa concentraven gairebé el 70% dels molins fariners de la comarca. Aquest fet s’explica per una major pressió demogràfica com a conseqüència de l’economia de l’oli, aleshores en creixement, i la presència d’aigua permanent almenys en les estacions humides. Encara es conserva, en alguns punts, l’antiga séquia que canalitzava l’aigua per la Coma. Entre els molins que hi havien al terme d’Arbeca en destaca el de l’Ambò, al marge esquerra, al fondo de la Coma, i el del Pere Anton, també al marge esquerra, al fondo del Trull.

El fondo s’acompanya de zones rocoses o roquissars, reguitzells de roques penjades als costers. Algunes formen figures gegantines i extravagants com és el cas de la Boca del Drac o Cap del Drac, a prop del camí de la Floresta. Al tenir la pedra tan a cel obert va facilitar-ne l’explotació. Va ser una de les darreres pedreres que es va explotar amb sistema antic.

boca del drac arbeca
Pedrera de la Boca del Drac

ELS MOLINS DE L’AMBÒ

moli de l'ambo
Molí de Dalt

L’indret més interessant de la Coma són els molins fariners de l’Ambò. Representen un conjunt d’edificacions format per dos molins, el Molí de Baix i el Molí de Dalt i les infraestructures hidràuliques vinculades.

Els molins de l’Ambò formaven part d’un complex agrícola anomenat «Fondo la Coma» que es nodria de l’aigua del riu Rinet, localment «Fondo del Soldevila» o «Fondo de la Coma».

Aquests molins fins a principis del segle XVIII, depenien del senyor de la Baronia d’Arbeca en raó de ser moguts per la força de l’aigua que era considerada de domini públic. Per tant calia que fos autoritzat el seu ús pel senyor feudal corresponent. Els moliners que en tenien la concessió li pagaven un censal. A partir del Decret de Nova Planta, l’any 1716, les concessions d’aigües als molins van passar a dependre del “batlle d’aigües”; un càrrec que venia a ser com és ara el de “síndic”. Aquest sistema es va acabar durant el primer terç del segle XIX, quan foren abolits els monopolis sobre els molins d’aigua en virtut de normes donades en la Constitució elaborada per les Corts de Cadis. No s’ha pogut precisar amb exactitud la cronologia dels molins però, arquitectònicament, es traca de dos edificis amb tipologies constructives diferents que cal assignar a dues èpoques.

Funcionaven gràcies a la mola d’aigua (cabal o doll d’aigua suficient per fer rodar una mola de molí) que venia per la séquia que transcorria per l’obac de la Coma, havent estat desviada prèviament a una distància de poc més d’un quilòmetre, per tal d’anar guanyant el desnivell del terreny. Es poden veure encara els vestigis i també un dels salts per on anava l’aigua a les basses. Aquestes estaven revestides amb carreus de pedra picada, perfectament rectangular. Estaven rejuntats amb morter.

El Molí de Dalt

moli de dalt ambo
Molí de Dalt

El Molí de Dalt és conformat pel molí pròpiament dit i una construcció adossada amb funcions de magatzem i tal vegada d’habitatge del moliner. El conjunt, força enderrocat, conserva murs fets amb pedra irregular i carreuada a les obertures i en algun pany de paret interior. Per la seva estructura, sembla que era cobert a una vessant.

moli de dalt ambo
Interior del Molí de Dalt
moli de dalt ambo
Cabana de volta del Molí de Dalt

Té una cabana de volta annexa que allotjava l’animal que transportava el gran amb la menjadora a l’interior.La cabana de volta, amb volta de canó, té coberta plana, reomplerta amb terra. A la part superior del Molí de Dalt roman la bassa on s’emmagatzemava l’aigua de la vall que entrava pel pou o cup amb la potència suficient per accionar l’arbre que feia girar les moles.

El Molí de Baix

molí de baixa ambo
Interior del Molí de Baix

El Molí de Baix era alimentat per aigua procedent del Molí de Dalt. Tot i tractar-se d’un molí més petit, destaca la paret entre la bassa i la sala de moles que tenia grans carreus de pedra ben treballada perquè havia de suportar la pressió que exercia la bassa plena d’aigua.

bassa del molí de baix
Bassa inferior del Molí de Baix

L’aigua anava conduïda pel davall del Molí de Dalt i del camí que passava tocant i era recollida a la bassa inferior des d’on era aprofitada per moure el Molí de Baix. Sota l’obrador del molí hi havia el cacau o catau (el rec de desguàs). L’aigua anava a parar a les parcel·les de regadiu a través de la séquia general que passava pel mig del fondo. De tant en tant, al llarg de la fondalada, s’anava fent desviaments de séquies secundàries per tal de guanyar nivells i fer més eficaç l’aprofitament de les terres de regadiu. Del lloc exacte del desviament els avis en deien la peixera.

molí ambo arbeca
Sortida de l’aigua cap a la séquia

Seguint el camí, al cap de la pujada, a l’esquerra hi ha la codolla -embassament d’aigua obert a la roca viva – del Queralt.

MOLÍ DEL PERE ANTON

moli de pere anton
Molí del Pere Anton

El molí fariner del Pere Anton, recentment recuperat, s’ubica al marge esquerra del Fondo del Trull. A la llinda de la porta principal apareix la data «1793». El funcionament del Molí del Pere Anton deuria ser molt similar que als molins de l’Ambò.

Hi havia una bassa, avui desapareguda, a la part superior. La bassa recollia l’aigua canalitzada per la séquia que transcorria per la zona més alta del fondo, amb l’objectiu d’assegurar-ne el desnivell i la pressió. El molí te dos plantes i a la planta baixa  s’hi conserva l’espai on s’ubicaven les moles i el cacau.

moli de pere anton

Té una cabana de volta annexa al molí, la querviria d’aixopluc per a l’animal que transportava el gra a l’interior.

MAS DE LA COMA DEL SOLDEVILA

Encara s’alça dret l’edifici de pedra amb les seves arcades anteriors. El pas del temps ha anat rosegant la seva estructura centenària; però a pesar de l’abandó encara s’aguanta en peu. Són interessants les espones de pedra del seu voltant i el forn d’aigua que hi havia una mica més amunt. Al forn, els masovers s’hi proveïen d’aigua dolça per beure, cuinar i rentar la roba. Per tot altre ús feien servir la que baixava Coma avall, que era molt abundant, però no era potable per a ús de boca ni per dissoldre el sabó.

Un dels pous té un ampit o brocal de grans proporcions per tal d’extreure l’aigua des de dos nivells diferents, segons les necessitats dels masovers. L’altre pou del mig de la finca servia per a ús del reg. Encara s’hi poden veure les restes de la sínia que era moguda per un animal que portava els ulls tapats per tal que no li rodés el cap de tant de donar tombs a l’entorn de la petita circumferència, del voltant de l’amplit tal i com es pot veure encara. La roda dentada n’accionava una altra proveïda de molts catúfols que pouaven l’aigua suficient per regar les hortalisses i els arbres fruiters pel consum de la família. Aquest pou encara va fer un bon servei al poble durant el primer trimestre de l’any 1939, quan el Canal d’Urgell va ser privat de l’aigua cap al final de la guerra civil. Els seus propietaris donaven permís a la gent del poble per anar a proveir d’aigua.