Ermita de Santa Caterina
Ermita de Santa Caterina
L’ermita de Santa Caterina és l’única existent al terme d’Arbeca i es dedicada a Santa Caterina, la patrona de la vila.
S’emplaça en un entorn paisatgístic immillorable, un petit turó que s’eleva davant del turó del Castell, en el qual s’assenta la vila d’Arbeca. Des de Santa Caterina s’observa una de les millors vistes panoràmiques de la plana d’Urgell. La vila d’Arbeca presideix la panoràmica, a ponent s’observa el Tossal Gros, homònim del turó del Castell, i més a ponent el poble de Puiggròs, com a teló de fons la serralada del Montsec i els Pirineus.
Els primers documents que fan referència a Santa Caterina són de finals dels segle XV. Actualment només s’en conserva part de l’ermita, però antigament l’espai acollia també la casa de l’ermità i els conreus.
Sabem que a l’any 1515 el duc de Cardona pagà 30 lliures al mestre francès Joan Puig Ferranx, per les làpides que havia fet a l’obra de Santa Caterina. Durant la Guerra dels Segadors (1640) l’ermita, de la mateixa manera que el poble, va quedar destruïda. L’ajuntament després d’acabar les obres del replà i la bonica escalinata de l’església de Sant Jaume va destinar diners per a la reedificació de l’ermita de Santa Caterina.
Si us hi fixeu, a la llinda de la portalada, veureu la data de la seva darrera rehabilitació, el 1747. La reconstrucció es va fer seguint l’estil de l’església de Sant Jaume, ho demostra una base de columna, molt semblant a les que hi ha a l’església de Sant Jaume.
Sabem que durant la primera Guerra Carlina es van agafar pedres de Santa Caterina per a refer la muralla de la vila closa.
Encara que l’ermita romanés enderrocada la devoció continuà viva. Els arbequins van plantar un magnífic Via Crucis amb les estacions fetes de pedra, ceràmica i ferro forjat. Anava des de l’església de Sant Jaume, passant pel carrer del Calvari, fins a l’ermita de Santa Caterina. Es recorria tots els Diumenges de Rams i els Divendres Sants. De pujada es resava el Via Crucis i de baixada el Rosari. Aquesta costum va romandre fins als anys 70 en què es va deixar de fer. Vora l’ermita encara s’observen les pedres foradades on s’hi clavaven les tres creus de pedra.
El carrer onze de Setembre fins l’any 1939 era conegut com carrer de Santa Caterina, també es coneixia com a portal de Santa Caterina un dels portals de la vila closa que es trobava al final del carrer onze de Setembre.
A finals del segle XIX, l’ajuntament, que necessitava diners, va subhastar les Borgetes de Salena i Santa Caterina. Van pertànyer a una família del poble fins que l’ajuntament les va tornar a adquirir, després de 130 anys.
L’entorn de l’ermita de Santa Caterina s’adequà recentment amb la instal·lació d’enllumenat, bancs per a la contemplació de les vites i l’arranjament del camí d’accés.
Si decidiu visitar-la us recomanem estacionar el vehicle als peus del turó de Santa Caterina, per enfilar el tram costerut a peu, l’esforç segur que valdrà la pena un cop coroneu el petit turó i admireu les fantàstiques vistes panoràmiques.
Explica la llegenda que a l’indret de Sant Caterina s’hi trobà la imatge del Sant Crist feta per uns àngels.
Sabem que e 1330 a l’església de Santa Llúcia (anterior a l’actual església de Sant Jaume) hi havia a l’altar del Sant Crist amb la imatge, era d’estil gòtic amb influència italiana. Durant la Guerra Civil espanyola la imatge quedà destruïda.
Probablement la imatge provingués de l’ermita de Santa Caterina i per alguna raó que es desconeix, es decidí de traslladar-la a l’església de Santa Llúcia.
El pas del temps i la imaginació popular convertí la història en llegenda i les mans de l’artista en les mans d’uns àngels enviats des del cel per tal de construir la imatge.
La imatge del Sant Crist ha estat la més venerada per generacions i generacions d’arbequins. Molts arbequins encara recorden la festa del Sant Crist en què pràcticament tot el poble passava pel cambril a venerar la imatge.
L’ermita de Santa Caterina, a més de ser lloc on els arbequins anaven per a invocar la Santa, també era lloc de refugi de peregrins, que de diferents llocs d’Europa, passaven per Arbeca, de camí cap a Galícia, a venerar el sepulcre de Sant Jaume. En aquell temps les peregrinacions a Santiago de Compostel.la estaven en plena eufòria.
Un bon dia d’hivern, d’aquells tan freds, de boira humida, feren cap a Arbeca dos peregrins de terres llunyanes. Els portals de la vila, per ser hora molt avançada, estaven tancats. Donaren un tomb per fora el poble per veure si podien descansar aquella nit. Els pobres peregrins, invocant-se al bon Déu, s’adonaren de l’ermita que estava dalt del turó. Fregant-se les mans per fer-se passar el fred, i a bon pas, pujaren dalt de l’ermita de Santa Caterina, per demanar estada durant aquella nit. Trucaren a la porta, i amb veu trèmola, demanaren caritat per amor de Déu. Tot seguit els contestà una veu molt amable, que ja amb la porta oberta, els féu entrar i els conduí a una estança no molt gran però on hi havia uns tions que cremaven, que per aquells dos peregrins, els semblà entrar a la glòria. Mentre aquells dos peregrins es feien passar el fred, el bon ermità els preparà un plat ben calent, d’una sopa que tan sols ell sabia preparar. Una vegada refets d’aquell llarg camí, del cansament, del fred i amb els estómacs plens, els peregrins demanaren per visitar la capelleta. Quedaren meravellats de la pau que allí s’hi respirava. Pregaren a Santa Caterina i sense donar-se’n compte quedaren adormits. L’endemà al matí anaren a donar les gràcies al bon ermità i li digueren que havien de marxar per tal d’arribar al sepulcre de l’Apòstol com més aviat millor. El bon ermità els pregà que es quedessin uns dies per tal de refer forces i que una vegada refets, ja emprendrien el camí.
Els peregrins així ho feren. Un bon matí, dels que romangueren a l’ermita, a l’anar a buscar llenya per fer foc, veieren un tronc molt ben tallat i digueren que per cremar-lo era malaguanyat. Ells tenien bones mans i digueren, “ja sabem el que podem fer per agrair al bon ermità tot el que ha fet per nosaltres, ja que de diners per pagar-lo no en tenim, però a la capelleta hi falta un Sant Crist”.
Es posaren mans a l’obra i en pocs dies esculpiren un Sant Crist. Ells mateixos quedaren meravellats de l’obra que havien fet: el cap abaixat per parlar-nos, els braços oberts per acollir-nos i el cor traspassat per estimar-nos. Tot un conjunt de pau, amor i bondat. El deixaren a la capelleta i emprengueren el viatge cap a Santiago de Compostel.la.
Arribà l’ermità, i com de costum, entrà dins la capelleta per donar gràcies a Santa Caterina, però en fixar-se amb l’altar, quedà meravellat. Al front hi havia la imatge de Santa Caterina i ajagut al peu de l’altar hi havia aquell Home, que tot i estar clavat en creu i nafrat per tot arreu, inspirava pau i amor. Sortí per donar les gràcies a aquells dos artistes peregrins, però ja no els trobà enlloc. Baixà al poble i ho explicà a tothom. La gent pujà a l’ermita a veure aquell Crist, uns al veure aquell Crist, s’agenollaven i li pregaven, altres, els ulls els ploraven, però tots junts l’agafaren i el col·locaren al bell mig del poble, dins la capella de Santa Llúcia. Aquest fet, el considerà un miracle i de llavors ençà, sempre ha sigut l’intercessor millor que Arbeca ha tingut.
Aquesta imatge romangué sempre al poble d’Arbeca fins l’any 1936 que fou cremada
ELIES, Jesús «Santa Caterina i la fira d’Arbeca (en línia)». La Borrassa 3, novembre 2994, pàg. 28. ISSN: L-381-2004