Castell palau

Els Cardona, la família nobiliària de més influència política i poder econòmic de la Corona d’Aragó, hi visqué al voltant de 200 anys i convertiren la fortalesa en un grandiós castell palau, dels més bells de Catalunya. Escolliren Arbeca com a residència principal entre les seves possessions pel fet d’ubicar-se en un punt estratègic. Pel nord controlava la plana d’Urgell i els Pirineus, per migdia la serra de Prades, a orient les serres del Tallat i del Vilobí i a ponent s’albirava en un dia clar la Seu Vella de Lleida.

Proverbi “Jo vinc d’Arbeca”

Al segle XVI els poderosos ducs de Cardona habitaren al luxós castell palau i d’aquí en podria tenir origen la coneguda frase “Jo vinc d’Arbeca”, que en ser requerits a intervenir en la complexa i conflictiva política del moment (lluites per al domini de la paeria de Lleida, Germanies, etc.) haurien adduït els ducs com a excusa o distanciament.

Font: Enciclopèdia Catalana (s. v. ‘Arbeca‘)

Refrany “Sembla que baixis d’Arbeca”

Arbeca ha tingut sempre fama per l’organització de grans cóssos; en totes les festes populars les curses ocupen un lloc molt principal. Això ha fet que a Arbeca sempre hi hagi hagut grans corredors, els quals es disputaven els premis de les curses més importants de les festes tradicionals. Quan Barcelona celebrà el quart centenari del descobriment d’Amèrica, l’any 1892, entre els festeigs d’aire popular figurà una cursa amb valuosos premis. Hi prengueren part gran nombre de corredors professionals vinguts de molts indrets, i entre ells els d’Arbeca. Tothom vestia més o menys la indumentària pròpia dels esportius d’aquellas temps, excepte els d’Arbeca, que corrien amb calçotets llargs de temarell. La presència d’aquells rústecs corredors entremig d’aquell bé de Déu excità la curiositat i la gent preguntava humorísticament qui eren aquells pagesos i es feu la contesta general: –Han vingut d’Arbeca.

Font: Joan Amades i Gelat (1951a): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta. || Ed. Selecta – Catalònia, 1990: segona edició dins la col·lecció «Club de Butxaca», núm. 20.

Característiques del castell palau

Els Cardona van voler fer del castell una petita cort i per aconseguir-ho hi invertiren molts diners. Convertiren l’anterior castell en una imponent fortalesa formada per dos línies de muralla. La muralla exterior, que cloïa el recinte castral, i la muralla interior, que protegia l’edifici del palau. Les dos línies de muralles, s’acompanyaven a més, de la muralla que tancava la vila closa, sortia des de la muralla exterior i era formada per petites torres i portals d’entrada. La vila closa es connectava amb el recinte castral a través d’un portal.

La muralla interior, que tancava el palau, tenia quatre torres de planta circular, disposades a cada un dels vèrtex. La torre de les Armes, al NO, de la qual se’n conserven vestigis sota terra. La del Porgador, al NE, en perfecte estat, acollia tres bombarderes i en temps de pau fou residència del cuiner del castell palau. La dels Vents, al SE, s’en conserven els dos primers metres, la seva funció era merament defensiva. Finalment, la torre de les Dames, al SO, que podria ser la més antiga, segurament d’època musulmana, era totalment massissa en el seu interior. Les tres primeres torres albergaven bombarderes per tal de defensar la fortalesa en cas que fos atacat.

Les quatre torres circulars estaven unides per una muralla que juntament amb el fossat constituïen un dels principals motius defensius del palau. A més, s’hi aixecava una cinquena torre, la torre mestra o de l’homenatge, símbol de poder i autoritat per part dels senyors vers els vilatans.

Del castell palau són famoses entre l’imaginari popular les seves finestres. La llegenda parla de 365 finestres d’or, una per a cada dia l’any, però ara sabem que n’eren més de 365 i que s’acompanyaven de reixes pintades d’un color blavós i daurat.

Altres espais o dependències del castell palau eren: el molí de vent del propi castell, les cavallerisses, part d’elles visitables, les presons, recentment recuperades, el pont llevadís, el portal dels Tres Reis, el pati de tornejos i els portals d’entada al recinte castral. El primer comunicava directament amb l’exterior de la vila closa, el segon era exclusiu per a aquelles persones que volien accedir al recinte des de l’interior de la vila, a prop hi havia el cos de guàrdia del castell palau.

Dins els recinte castral també hi havia l’església de Sant Jaume, dels ducs, aquesta era petita però serví durant molts any com a parròquia de la vila. Els ducs hi tenien accés des de la seva cambra a través d’una tribuna, des d’on seguien els oficis religiosos que s’hi celebraven.

Les visites reials

El castell allotjà personatges tan importants com el rei Alfons III, el qual hi pernoctà dos cops. També s’hi allotjà el rei Joan I, el caçador, quan es dirigia a Saragossa per ser coronat rei. A més, cal destacar-ne el pas per la vila de Felip II el Bell, el prudent, fill de l’arxiduc d’Alemanya i de Joana la Boja. Es diu que l’acompanyaven 200 cavallers i els seus cinc fills.

La destrucció del castell palau

A finals del segle XVII, la casa dels Cardona passa als Ducs de Medinaceli. Aquests administraven el domini des de la seva residència a Sevilla mitjançant uns funcionaris o tresorers de la vila que cobraven els tributs i drets senyorials. Aquests tresorers foren durant molt de temps els hereus de casa Baget.

Des de la Guerra dels Segadors (1640 – 1652) el castell palau va quedar deshabitat. La guerra va suposar un greu deteriorament de la vila i del castell. La majoria d’habitants van haver de fugir i la vila quedà tan malmesa que per tornar a reconstruir-la calgué demanar exempció de contribucions al rei Felip IV. 

Amb la Guerra de Successió (1702 – 1714), els defensors de Carles III a les nostres contrades van organitzar un exèrcit que s’acabà apoderant de les principals viles de l’Urgell i les Garrigues. Quan Arbeca caigué en mans de les tropes de Felip V es feren presoners 47 miquelets catalans. Començava així la destrucció més agressiva del castell palau. Es va fer enderrocar la torre mestra o de l’homenatge, es van col·locar mines per a desgastar les parets del castell, les quals quedaren greument ferides, es va destrossar l’església parroquial de Sant Jaume que hi havia dins del recinte del castell; es van cremar portes i objectes de fusta del castell; i finalment, tant unes tropes com les altres s’enduren més de 300 reixes de les finestres quedant-ne només 31. La progressiva degradació del castell el feu totalment inhabitable.

A la Guerra del Francès (finals del segle XVIII) el castell encara restava en peu. Segons Pasqual Madoz en el seu diccionari, acabada la Guerra del Francès encara estava en bon estat «Soberbio castillo feudal, propio del Señor duque de Medinaceli, cuyos muros, torres y parte del palacio se hallan en buen estado, y se fortificó durante la última guerra civil».

Amb les Guerres Carlistes seria cremat junt amb les portes d’entrada a la vila.

L’any 1851 els Medinaceli posen en venda el seu castell mitjançant una subhasta privada per la qual en demanen un capital a partir de 20.000 rals. Se l’adjudica a Antoni Gayroles que amb l’adquisició obtingué el castell, les muralles i alguns edificis del poble. 

El castell palau restà, en part, encara de peus però foren diversos esdeveniments els que contribuïren a una ràpida i greu desaparició:

L’espoli de pedra destinat a restaurar les destrosses fetes a la vila durant diferents conteses bèl·liques o simplement, a contribuir al desenvolupament urbanístic de la vila, sobretot a partir de l’enderrocament de les muralles (finals del segle XVIII).

La construcció de grans infraestructures necessàries pel creixement econòmic de la nostra vila, com els molins (destaquem la construcció del Molí Nou que requerí una gran quantitat de pedra) i a finals del segle XIX amb la construcció de la carretera Bellpuig – Flix (hi ha qui diu que s’utilitzà part de les pedres del nostre castell per assentar-la al seu pas per les nostres contrades).

Encara que en menor mesura, si ho comparem amb altres períodes bèl·lics, la Guerra Civil espanyola del passat segle acabà de fer estralls a la pedra del castell.

El 8 de novembre de 1988 fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.